LilyPond — Manual d’aprenentatge

Annexos

1. Installing

This gentle, step-by-step installation tutorial guides you through installing LilyPond and creating a first music score.

LilyPond input files are simple text files. You can use any raw text editor to edit a LilyPond file (not a rich text editor such as Microsoft Word), but there are several editors tailored specifically for LilyPond, making the editing process very comfortable. Because a choice has to be made, this tutorial uses Frescobaldi, which is the most popular among such editors right now. However, there are several other options available. For more information, see editing Easier editing.

Please choose the tutorial according to your needs. (If you don’t know what the “command line” is, you want the graphical setup!)

1.1 Graphical setup under GNU/Linux

These instructions work for the GNOME environment, for example on the default flavors of Ubuntu and Fedora. In other desktop environments, they can likely be adapted. For more minimal GNU/Linux distributions, see Command line setup.

First, find the GNOME Software app.

In GNOME Software, search “Frescobaldi”.

Install Frescobaldi. Behind the scenes, this should also automatically install some version of LilyPond.

Open Frescobaldi. It starts on a new file with some pre-filled text that will be explained later.

After the \version line, enter a new line containing exactly this:

{ c' }

Now click on the LilyPond icon, or press Control-M. On the right, a simple score appears.

Congratulations, you have just created your first music sheet with LilyPond! If you’re satisfied now, you can skip the rest of this section. However, it may be that the version of LilyPond that was installed is not the same one as this documentation is for. If you want a different LilyPond version, you can register it in Frescobaldi, without losing the initial one. To do this, first download the archive from Download, and double-click to unpack it.

Move the unpacked folder out of your Downloads folder to the folder where you want to permanently store it. For example, put it in your home folder.

Now, in Frescobaldi, go the Preferences.

Select “LilyPond Preferences”, and click “Add” to register a new LilyPond version.

Click on the file explorer icon.

Navigate to the folder you just extracted, then inside this folder, to ‘bin’ and finally ‘lilypond’.

You’re done! You can click ‘OK’. You now have two versions of LilyPond installed.

Now turn to Tutorial to learn more about LilyPond’s syntax.

1.2 Graphical setup under Windows

Download LilyPond for Windows from Download. The file will a ZIP archive called ‘lilypond-x.y.z-mingw-x86_64.zip’ (where “mingw” means it’s for Windows). Extract this in the file explorer. Place the resulting directory lilypond-x.y.z-mingw-x86_64 in a permanent location; the actual folder doesn’t matter, you just need to put it somewhere you won’t move it afterwards. For example, you could choose your home folder.

After this, download the latest release of Frescobaldi from the project’s download page. Choose the ‘.exe’ file.

Double-click on the downloaded file in the file explorer. This launches the setup wizard.

Accept the license and install Frescobaldi using the wizard. You will find a startup screen like this:

Navigate to the Frescobaldi preferences.

Navigate to “LilyPond Preferences” on the left.

Click “Edit” on the right. This leads to a dialog for choosing the LilyPond executable.

Click on the folder icon and navigate to the lilypond-x.y.z-mingw-x86_64 folder you previously created. Inside this folder, open ‘lilypond-x.y.z’, then ‘bin’, and finally select ‘lilypond’.

Now click “OK”.

Click “OK” again.

Type this simple file in the window:

\version "2.24.0"

{ c' }

Compile it with Control-M or using the “LilyPond” icon. A minimal score appears.

Congratulations, you have just created your first music sheet with LilyPond! Now continue with the Tutorial to learn more about LilyPond’s syntax.

1.3 Graphical setup under macOS

Download LilyPond for macOS from Download. The file will be an archive called ‘lilypond-x.y.z-darwin-x86_64.tar.gz’ (where “darwin” means it’s for macOS). In the Finder, extract this archive. Place the resulting directory lilypond-x.y.z-darwin-x86_64 in a permanent location; the actual folder doesn’t matter, you just need to put it somewhere you won’t move it afterwards. For example, you could choose your home folder.

After this, download the latest release of Frescobaldi from the project’s download page. Choose the ‘.dmg’ file.

In the Finder, double-click on the file to run the installer. At this point, you might encounter a problem:

This is because Frescobaldi is developed independently from Apple. Nevertheless, it is totally secure software, but you have to tell Apple so. To do this, you first need to click “Cancel”. After having clicked “Cancel”, open the “System Preferences” app and select “Security & Privacy”.

Then click “Open Anyway”.

This leads to a new security warning. This time, you have the option to accept. Select “Open”. Again, do not fear: Frescobaldi is completely secure for your system.

Frescobaldi is now open. Find the Preferences.

Click on “LilyPond Preferences” on the left.

Click “Edit” on the right. This opens a new window:

Click on the ‘folder’ icon. A Finder window opens. Navigate to the ‘lilypond-x.y.z-darwin-x86_64’ folder you saved earlier. Inside it, find ‘lilypond-x.y.z’, then ‘bin’ and finally ‘lilypond’.

When you press “OK”, a new security warning about LilyPond will likely appear. Again, first click “Cancel”, then enable LilyPond in the preferences, and redo the procedure to select ‘lilypond’ in the Finder.

Now click “OK” to everything until you are back to the main Frescobaldi window. Enter this simple file in source view on the left:

\version "2.24.0"

{ c' }

Click on the button with the LilyPond icon to compile the file, or use the Control-M keyboard shortcut. For a third time, the system will warn you about security, this time with “gs” (GhostScript). Once more, go to the System Preferences to enable the program to be executed.

Finally, the next compilation run will work and you will find a minimal score.

Congratulations! You have compiled your first music sheet with LilyPond. Now continue with the Tutorial to learn more about LilyPond’s syntax.

1.4 Command line setup

On many GNU/Linux distributions, LilyPond can be installed from the package manager. This is also the case on macOS using either MacPorts or Homebrew.

In any case, you can install LilyPond by downloading the archive from Download and unpacking it. The binaries are usable immediately after unpacking. You can run

/.../lilypond-x.y.z/bin/lilypond file.ly

(on Windows, replace the slashes ‘/’ with backslashes ‘\’).

This compiles file.ly, and produces file.pdf. To test your setup, you can use this minimal file:

\version "2.24.0"

{ c' }

This will produce this output in ‘file.pdf’:

Now continue with the Tutorial to learn more about LilyPond’s syntax, or see Command-line usage for more information on calling LilyPond on the command line.

2. Tutorial

Aquest capítol ofereix una introducció bàsica al treball amb el Lilypond.

2.1 Compilació d’un fitxer

“Compilació” és una paraula que significa processar un text d’entrada en format del LilyPond per produir un fitxers que es pot imprimir i (de manera opcional) un fitxer MIDI que es pot reproduir. El primer exemple mostra l’aspecte d’un senzill fitxer de text d’entrada.

Aquest exemple mostra un fitxer d’entrada senzill:

\version "2.24.0"
{
  c' e' g' e'
}

El resultat té aquest aspecte:

A més, l’entrada del Lilypond és sensible a les majúscules. ‘ { c d e }’ és una entrada vàlida; ‘{ C D E }’ produeix un missatge d’error.

2.2 Com escriure fitxers d’entrada

Aquesta secció presenta una part de la sintaxi bàsica del LilyPond com ajuda perquè us inicieu a l’escriptura de fitxers d’entrada.

2.2.1 Notació senzilla

El LilyPond afegirà certs elements de notació de manera automàtica. A l’exemple següent hem especificat solament quatre altures, però el LilyPond ha afegit la clau, el compàs i les duracions.

{
  c' e' g' e'
}

Aquest comportament es pot modificar, però en general aquests valors automàtics són adequats.

Altures

Glossari musical: pitch, interval, scale, middle C, octave, accidental.

La manera més senzilla d’introduir les notes és mitjançant la utilització del model \relative (relatiu). En aquest mode, s’escull l’octava automàticament sota el supòsit que la següent nota es col·locarà sempre el més a prop de la nota actual, és a dir, es col·locarà a l’octava compresa dins de fins a tres espais de pentagrama a partir de la nota anterior. Començarem per introduir el fragment musical més elemental: una escala, on cada nota està compresa dins de tans sols un espai de pentagrama des de la nota anterior.

% set the starting point to middle C
\relative {
  c' d e f
  g a b c
}

La nota inicial és el Do central. Cada nota successiva es col·loca el més a prop possible de la nota prèvia (en altres paraules: la primera ‘c’ és el Do més proper al Do central; a aquesta nota la segueix el Re més a prop a la nota prèvia, i així successivament). Podem crear melodies amb intervals més grans, fins i tot sense deixar d’utilitzar el mode relatiu:

\relative {
  d' f a g
  c b f d
}

No és necessari que la primera nota de la melodia comenci exactament a la nota que especifica l’altura d’inici. A l’exemple anterior, la primera nota (d) és el Re més proper al Do central.

Afegint (o eliminant) cometes simples ' o comes , a l’ordre ‘\relative c'’, podem canviar l’octava d’inici:

% una octava per sobre del Do central
\relative {
  e'' c a c
}

Al principi, el mode relatiu pot resultar una mica confús, però és la forma més senzilla d’introduir la major par de les melodies. Vegem com funciona en la pràctica aquest càlcul relatiu. Començant per Si, que està situat a la línia central en clau de Sol, podem arribar Do, Re i Mi dins dels tres espais de pentagrama cap amunt, i La, Sol i Fa dins del tres espais cap a baix. Per tant, si la nota següent a Si és Do, Re o Mi se suposarà que està per sobre del Si, mentre que La, Sol o Fa s’entendran situats per sota.

\relative {
  b' c  % el Do està 1 espai per sobre, és el Do de dalt
  b d  % el Re està 2 espais per sobre o 5 per sota, és el Re de dalt
  b e  % el Mi està 3 espais per sobre o 4 per sota, és el Mi de dalt
  b a  % el La està 6 espais per sobre o 1 per sota, és el La de sota
  b g  % el Sol està 5 espais per sobre o 2 per sota, és el Sol de sota
  b f  % el Fa està 4 espais per sobre o 3 per sota, és el F de sota
}

El mateix exactament passa quan qualssevol d’aquestes notes porten un sostingut o un bemoll. Les Alteracions accidentals s’ ignoren totalment al càlcul de la posició relativa. Exactament el mateix compte d’espais de pentagrama es fa a partir d’una nota situada en qualsevol altre lloc del mateix pentagrama.

Per afegir intervals més grans que tres espais de pentagrama, podem elevar una octava afegint una cometa simple ' (o apòstrof) a continuació del nom de la nota. També podem baixar una octava escrivint una coma , a continuació del nom de la nota.

\relative {
  a' a, c' f,
  g g'' a,, f'
}

Per pujar o baixar una nota en dos (o més!) octaves, utilitzem diverses '' o ,, (però teniu cura d’utilitzar dos cometes simples '' i no una cometa doble " !)

Duracions (valors rítmics)

Glossari musical: beam, duration, whole note, half note, quarter note, dotted note.

La duració d’una nota s’especifica mitjançant un número després del nom de la nota: 1 significa rodona, 2 significa blanca, 4 significa negra i així successivament. Les barres de corxera s’afegeixen automàticament.

Si no especifiqueu una duració, s’utilitza la duració prèvia per a la nota següent. La figura per omissió de la primera nota és una negra.

\relative {
  a'1
  a2 a4 a8 a
  a16 a a a a32 a a a a64 a a a a a a a a2
}

Per crear notes amb puntet, afegiu un punt . al número de la duració. La duració d’una nota amb puntet s’ha d’especificar de forma explícita (és a dir: mitjançant un número).

\relative {
  a'4 a a4. a8
  a8. a16 a a8. a8 a4.
}

Silencis

Glossari musical: rest.

Un silenci s’introdueix igual que si fos un anota amb el nom r :

\relative {
  a'4 r r2
  r8 a r4 r4. r8
}

Indicació de compàs

Glossari musical: time signature.

La indicació de compàs es pot establir amb l’ordre \time :

\relative {
  \time 3/4
  a'4 a a
  \time 6/8
  a4. a
  \time 4/4
  a4 a a a
}

Indicacions de tempo

Glossari musical: tempo indication, metronome.

La indicació de tempo i la indicació de metrònom poden establir-se amb l’ordre \tempo:

\relative {
  \time 3/4
  \tempo "Andante"
  a'4 a a
  \time 6/8
  \tempo 4. = 96
  a4. a
  \time 4/4
  \tempo  "Presto" 4 = 120
  a4 a a a
}

Clau

Glossari musical: clef.

La clau es pot establir utilitzant l’ordre \clef :

\relative {
  \clef "treble"
  c'1
  \clef "alto"
  c1
  \clef "tenor"
  c1
  \clef "bass"
  c1
}

Tot a l’hora

Aquí teniu un petit exemple que mostra tots els elements anteriors a l’hora:

\relative {
  \clef "bass"
  \time 3/4
  \tempo "Andante" 4 = 120
  c,2 e8 c'
  g'2.
  f4 e d
  c4 c, r
}

Vegeu també

Referència de la notació: Escriptura de notes, Escriptura de les duracions (valors rítmics), Escriptura dels silencis, Indicació de compàs, Clau.

2.2.2 Treball sobre els fitxers d’entrada

Els fitxers d’entrada del LilyPond són com els fitxers font de molts llenguatges de programació corrents. Contenen un enunciat de versió, són sensibles a les majúscules i generalment els espais s’ignoren. Les expressions es formen amb claus { } i els comentaris es denoten per un signe de percentatge (%) o per %{ … %} .

Si no enteneu res de la frase anterior, no us preocupeu! A continuació explicarem el significat de tots aquests termes:

• Enunciat de la versió: Tot fitxer del LilyPond ha de contenir un enunciat de versió. Un enunciat de versió és una línia que descriu la versió del LilyPond per a la es va escriure aquest fitxer, com a l’exemple següent:

  \version "2.24.0"
  

  Per conveni, l’enunciat de versió es col·loca al principi del fitxer del LilyPond.

  L’enunciat de versió és important per dos motius com a mínim. En primer lloc, permet l’actualització automàtica del codi d’entrada conforme es va modificant la sintaxi del LilyPond. En segon lloc, indica la versió del LilyPond que es necessita per compilar el fitxer.

  Si no s’escriu cap enunciat de versió al fitxer d’entrada, el LilyPond imprimeix un advertiment durant la compilació del fitxer.

• Sensible a les majúscules: el fet que s’introdueixi una lletra en minúscules (per exemple a, b, s, t) o en majúscules (per exemple A, B, S, T) té importància. Les notes són minúscules: ‘{ c d e }’ és una entrada vàlida; ‘{ C D E }’ produiria un missatge d’error.
• Insensible al nombre d’espais: no importa quants espais (o salts de línia o de tabulació) afegiu. ‘{ c4 d e }’ significa el mateix que ‘{ c4       d e }’ i que

  { c4                       d
                     e   }
  

  Per suposat, l’exemple anterior és difícil de llegir. Una regla pràctica és sagnar els blocs de codi amb un caràcter de tabulació, o bé amb dos espais:

  {
    c4 d e
  }
  

  No obstant, sí es necessiten espais per separar molts elements sintàctics els uns dels altres. En altres paraules, els espais es poden sempre afegir, però no sempre eliminar. Degut a què la manca d’espais pot donar lloc a errors estranys, recomanem inserir espais sempre abans i després de qualsevol element sintàctic, per exemple, abans i després de les claus.

• Expressions: Tot fragment de codi d’entrada per al LilyPond ha de portar { claus } abans i després de l’entrada. Aquestes claus li diuen al LilyPond que l’entrada és una expressió musical unitària, igual que els parèntesis ‘()’ de les matemàtiques. Les claus han d’anar rodejades d’un espai a no ser que es trobin al començament o al final d’una línia, per evitar qualsevol ambigüitat.

  Una instrucció del LilyPond seguida d’una expressió simple entre claus (com per exemple ‘relative c' {… }’) també és una expressió musical unitària.

• Comentaris: Un comentari és una nota per al lector humà de l’entrada musical; s’ignora quan s’analitza aquesta entrada, de manera que no té cap efecte sobre la sortida impresa. Hi ha dos tipus de comentaris. El símbol de percentatge ‘%’ introdueix un comentari de línia; s’ignora tot el que es troba després de ‘%’ a aquesta línia. Per conveni, una línia de comentari es col·loca per sobre del codi a què es refereix el comentari.

  a4 a a a
  % aquest comentari es refereix a les notes Si
  b2 b
  

  Un comentari de bloc marca una secció sencera d’entrada musical com a comentari. Tot el que esta envoltat dins de %{ i %} s’ignora (però els comentaris no poden niuar-se, cosa que significa que un comentari de bloc no pot incloure altres comentaris de bloc). Si ho fes, el primer %} donaria per acabat els dos comentaris de bloc. El següent fragment mostra alguns possibles usos per als comentaris:

  % a continuació van les notes de twinkle twinkle
    c4 c g' g a a g2
  
  %{
    Aquesta línia i les notes que apareixen a sota
    s'ignoren, per estar dins d'un
    comentari de bloc.
  
    f4 f e e d d c2
  %}
  

2.3 Gestió dels errors

A vegades el LilyPond no produeix el resultat esperat. Aquesta secció aporta alguns enllaços per ajudar-vos a resoldre els problemes que pugueu trobar.

2.3.1 Consells generals de solució de problemes

La solució de problemes al LilyPond pot ser un desafiament per a les persones acostumades als interfícies gràfics, perquè és possible crear fitxers d’entrada invàlids. Quan passa això, la millor manera d’identificar i resoldre el problema és aplicar un enfocament lògic. A Solució de problemes es donen algunes guies per ajudar-vos a aprendre a fer-lo.

2.3.2 Alguns errors comuns

Hi ha alguns errors comuns que són difícils de solucionar si ens basem solament als missatges d’errors que se’ns presenten. Aquests errors es descriuen a Errors comuns.

2.4 Com llegir els manuals

Aquesta secció mostra com llegir la documentació de forma eficient, i presenta algunes funcionalitats interactives de la versió en línia.

2.4.1 Material omès

Com ja hem vist a Treball sobre els fitxers d’entrada codi d’entrada del LilyPond ha d’estar rodejat de claus { } o de ‘relative c'' { … }’. Durant la resta del manual actual, la major part dels exemple ometran les claus. Per a reproduir els exemples, haureu de copiar i enganxar l’entrada que es mostra, però haureu d’escriure el ‘relative c'' { … }’, de la forma següent:

\relative c'' {
  …aquí va l'exemple…
}

Perquè ometre les claus? Gairebé tots els exemples del manual actual es poden inserir al mig d’un fragment més gran de música. Per a aquests exemple no té cap sentit afegir ‘relative c'' { … }’ (no hauríeu de posar un \relative dins d’altre \relative!); si haguéssim inclòs ‘relative c'' { … }’ envoltant a cadascú dels exemples, no podríeu copiar un exemple petit procedent de la documentació i enganxar-lo dins de la seva pròpia partitura. La major part de la gent voldrà inserir el codi dins d’una partitura més gran, és per això que hem formatat el manual d’aquesta manera.

Recordeu també que tot fitxer del LilyPond ha de portar un enunciat \version. Considerant que els exemple dels manuals són fragments de codi i no fitxers complets, l’enunciat \version s’omet. Tot i així, ens hem d’acostumar a incloure’ls als nostres documents.

2.4.2 Exemples amb enllaç

Moltes persones aprendran a utilitzar programes provant i trastejant amb ells. Això també es pot fer amb el LilyPond. Si cliqueu sobre una imatge a la versió en HTML d’aquest manual, podreu veure l’entrada exacta del LilyPond que es va fer servir per generar aquesta imatge. Proveu-lo sobre aquesta imatge:

Tallent i enganxant tot el que es troba dins de la secció “ly snippet” (fragment de tipus ly), tindreu una plantilla inicial per als vostres experiments. Per poder veure exactament el mateix resultat (amb la mateixa amplada i tot), copieu tot el que hi ha des de “Start cut-&-pastable section” fins al final del fitxer.

2.4.3 Panoràmica dels manuals

Hi ha molt abundant documentació sobre el LilyPond. Els nous usuaris es troben desorientats amb freqüència en quant a quina part o quines parts han de llegir, i ocasionalment passen per alt la lectura de parts d’importància vital.

• Abans d’intentar fer qualsevol cosa: llegiu el Tutorial del manual d’Aprenentatge, i la secció Notació corrent. Si trobeu termes musicals que no reconeixeu, busqueu-los al Glossari.
• Abans d’intentar escriure una peça completa de música: llegiu la secció Conceptes fonamentals del manual d’Aprenentatge . Després us vindrà bé consultar les seccions corresponents de la Referència de la notació.
• Abans d’intentar de modificar els resultats predeterminats: llegiu la secció Ajustament de la sortida del manual d’Aprenentatge.
• Abans d’afrontar un projecte gran: llegiu la secció Suggeriments per escriure fitxers d'entrada del manual d’utilització del programa.

3. Notació corrent

Aquest capítol explica com crear boniques partitures que continguin notació musical comú, com a continuació al material que està al Tutorial.

3.1 Notació en un sol pentagrama

Aquesta secció presenta la notació comú que s’utilitza per a música a una veu sobre un pentagrama únic.

3.1.1 Línies divisòries i comprovacions de compàs

Línies divisòries

Les línies de compàs senzilles es dibuixen automàticament a la música, per la qual cosa no s’han d’afegir de forma manual. Altres tipus de barres de compàs s’afegeixen usant \bar, per exemple \bar "||" per a una doble barra, o \bar "|." per a la doble barra final. Per veure una llista completa de les línies divisòries, consulteu Barres de compàs.

\relative { g'1 e1 \bar "||" c2. c'4 \bar "|." }

Comprovacions de compàs

Tot i que no es estrictament necessari, és convenient utilitzar comprovacions de compàs dins del codi d’entrada per a indicar on se suposa que van les línies divisòries. S’introdueixen mitjançant el caràcter de barra vertical, | (AltGr -1 al teclat català). Amb les comprovacions de compàs, el programa pot verificar que hem introduït les duracions que completen els compassos correctament. Les comprovacions de compàs també fan que el codi d’entrada sigui més fàcil de llegir, perquè ajuden a organitzar el material.

\relative {
  g'1 | e1 | c2. c' | g4 c g e | c4 r r2 |
}

Si compileu el codi anterior, veureu un advertiment a la sortida de la consola:

advertiment: la comprovació de compàs ha fallat a: 1/2
 g'1 | e1 | c2. c'
                   | g4 c g e | c4 r r2 |

Tot i que la duració que falta està clara a la sortida musical d’aquest exemple senzill, l’advertiment de la sortida de consola es molt més efectiva en atraure l’atenció concretament al 4 que falta al compàs 3.

Vegeu també

Referència de la notació: Comprovació de compàs i de número de compàs.

3.1.2 Alteracions accidentals i armadures

Alteracions accidentals

Glossari musical: sharp, flat, double sharp, double flat, accidental.

Al LilyPond, els noms de les notes identifiquen altures. Per exemple, c sempre significa Do natural, qualsevol que sigui l’armadura.

Una nota amb sostingut es fa afegint is al nom, i una nota bemoll afegint es. Como heu pogut endevinar, un doble sostingut o doble bemol es fa afegint isis o eses. Aquesta sintaxi deriva de les convencions de nomenclatura de les notes en les llengües nòrdiques i germàniques com l’alemany i l’holandès. Per utilitzar altres noms per a les alteracions accidentals, vegeu Noms de les notes en altres llengües.

\relative { cis''4 ees fisis, aeses }

Armadures

Glossari musical: key signature, major, minor.

La armadura de la tonalitat se estableix mitjançant la instrucció \key seguit d’una nota i \major o \minor.

\key d \major
a1 |
\key c \minor
a1 |

Advertiment: armadures i altures

Glossari musical: accidental, key signature, pitch, flat, natural, sharp, transposition, Pitch names.

El LilyPond distingeix entre el contingut musical i la seva representació impresa. Una entrada com d4 e fis2 defineix les altures i les duracions de les notes, el que és el contingut musical. La armadura forma part de la representació impresa. L’armadura també estableix regles per a les representacions impreses de les notes. El LilyPond compara l’altura de cada nota de l’entrada amb l’armadura per determinar si imprimir, o no, una alteració accidental.

L’ordre \key fixa la armadura, que afecta a la representació impresa, però no modifica l’altura assignada a una nota qualsevol com c a partir de l’entrada.

Al següent exemple:

\relative {
  \key d \major
  cis''4 d e fis
}

Cap nota porta una alteració impresa, però de totes maneres heu d’escriure l’ is a cis i a fis al fitxers d’entrada.

El text b no significa “imprimir una boleta negra a la tercera línia del pentagrama.” El que significa en realitat: “hi ha una nota Si natural.” A la tonalitat de La bemoll major, porta una alteració accidental:

\relative {
  \key aes \major
  aes'4 c b c
}

Cada cop que escriviu una nota corresponent a una tecla negra del piano, heu d’afegir -is o -es al nom de la nota.

Posar totes les alteracions de forma explícita pot requerir quelcom més de feina en teclejar, però l’avantatge és que la transposició és més fàcil, i les alteracions es poden imprimir seguint diverses convencions diferents. Consulteu Alteracions accidentals automàtiques per veure exemple de com es poden imprimir les alteracions d’acord amb regles diferents.

Vegeu també

Referència de la notació: Noms de les notes en altres llengües, Alteracions accidentals, Alteracions accidentals automàtiques, Armadura de la tonalitat.

3.1.3 Lligadures d’unió i d’expressió

Lligadures d’unió

Glossari musical: tie.

Una lligadura d’unió es crea adjuntant un caràcter d’accent ~ a la primera nota lligada:

\relative { g'4~ 4 c2~ | 4~ 8 a~ 2 | }

Lligadures d’expressió

Glossari musical: slur.

Una lligadura d’expressió és una corba que es traça abastant diverses notes. Les notes inicial i final es marquen mitjançant ( y ) respectivament.

\relative { d''4( c16) cis( d e c cis d) e( d4) }

Lligadures de fraseig

Glossari musical: slur, phrasing.

Les lligadures que s’utilitzen per indicar fraseigs més llargs es poden introduir mitjançant \( i \). Poden haver-hi a l’hora lligadures de legato i lligadures de fraseig, però no és possible tenir legatos simultanis o lligadures d’expressió simultànies.

\relative { g'4\( g8( a) b( c) b4\) }

Advertiments: lligadures d’expressió en front a lligadures d’unió

Glossari musical: articulation, slur, tie.

Una lligadura d’expressió sembla una lligadura d’unió, però té un significat diferent. Una lligadura (d’unió) senzillament feu que la primera nota sigui més llarga, i sols es pot utilitzar sobre parelles de notes iguals. Les lligadures d’expressió indiquen la articulació de les notes, i es poden utilitzar sobre grups majors de notes. Les lligadures d’unió i d’expressió es poden niuar unes a dins de les altres.

\relative { c''4(~ c8 d~ 4 e) }

Vegeu també

Referència de la notació: Lligadures d'unió, Lligadures d'expressió, Lligadures de fraseig.

3.1.4 Articulacions i matisos dinàmics

Articulacions

Glossari musical: articulation.

Les articulacions més corrents es poden afegir a les notes utilitzant un guió - seguit d’un caràcter únic:

\relative {
  c''4-^ c-+ c-- c-!
  c4-> c-. c2-_
}

Indicacions de digitació

Glossari musical: fingering.

De manera similar, les digitacions es poden afegir a una nota utilitzant un guió (-) seguit del dígit desitjat:

\relative { c''4-3 e-5 b-2 a-1 }

Les articulacions i digitacions normalment es col·loquen de forma automàtica, però podeu especificar una direcció mitjançant ^ (a sobre) o _ (a sota). També podeu usar diverses articulacions sobre la mateixa nota. No obstant, gairebé sempre és millor deixar que el LilyPond determini la direcció de les articulacions.

\relative { c''4_-^1 d^. f^4_2-> e^-_+ }

Matisos dinàmics

Glossari musical: dynamics, crescendo, decrescendo.

Les expressions de matís o signes dinàmics es fan afegint les marques (amb una barra invertida) a la nota:

\relative { c''4\ff c\mf c\p c\pp }

Els crescendi i decrescendi comencen amb les ordres \< i \>. La següent indicació de matís, com per exemple \f, acabarà el (de)crescendo, o bé es pot usar la instrucció \!:

\relative { c''4\< c\ff\> c c\! }

Vegeu també

Referència de la notació: Articulacions i ornaments, Indicacions de digitació, Matisos dinàmics.

3.1.5 Addició de text

És possible afegir text a la partitura:

c''2^"espr" a'_"legato"

Es pot aplicar un format addicional mitjançant la instrucció \markup:

c''2^\markup { \bold espr }
a'2_\markup {
  \dynamic f \italic \small { 2nd } \hspace #0.1 \dynamic p
}

Vegeu també

Referència de la notació: Escriptura del text.

3.1.6 Barres automàtiques i manuals

Glossari musical: beam.

Totes les barres de les figures es dibuixen automàticament:

\relative { a'8 ais d ees r d c16 b a8 }

Si no us agraden les barres automàtiques, poden forçar-se manualment. Marqueu la primera nota que comprèn la barra amb [ i la última amb ].

\relative { a'8[ ais] d[ ees r d] c16 b a8 }

Si voleu desactivar completament el barrat automàtic o per a una secció extensa de música, utilitzeu l’ordre \autoBeamOff per desactivar-lo i \autoBeamOn para activar-lo un altre cop.

\relative {
  \autoBeamOff
  a'8 c b4 d8. c16 b4 |
  \autoBeamOn
  a8 c b4 d8. c16 b4 |
}

Vegeu també

Referència de la notació: Barres automàtiques, Barres manuals.

3.1.7 Instruccions rítmiques avançades

Compàs parcial

Glossari musical: anacrusis.

Una anacrusi s’introdueix amb la paraula clau \partial. Va seguida d’una duració: \partial 4 és una anacrusi de negra i \partial 8 de corxera.

\relative {
  \partial 8 f''8 |
  c2 d |
}

Grups especials

Glossari musical: valor de la nota, treset.

Els grups especials com ara els tresets es fan amb la paraula clau \tuplet. Requereix dos arguments: una fracció i un fragment de música. La fracció és el nombre de notes del grup partit pel nombre de notes que normalment ocupen la mateixa duració. Per als tresets hi ha tres notes a l’espai de dues, de manera que els tresets es fan amb una fracció de 3/2.

\relative {
  \tuplet 3/2 { f''8 g a }
  \tuplet 3/2 { c8 r c }
  \tuplet 3/2 { f,8 g16[ a g a] }
  \tuplet 3/2 { d4 a8 }
}

Notes d’adorn

Glossari musical: grace notes, acciaccatura, appoggiatura.

Les notes d’adorn es creen amb l’ordre \grace, tot i que també es poden aconseguir precedint una expressió musical amb la paraula clau \appoggiatura o \acciaccatura.

\relative {
  c''2 \grace { a32 b } c2 |
  c2 \appoggiatura b16 c2 |
  c2 \acciaccatura b16 c2 |
}

Vegeu també

Referència de la notació: Notes d'adorn, Grups especials, Anacrusis.

3.2 Diverses notes a l’hora

Aquesta secció és una introducció a les notes simultànies: diversos instruments, diversos pentagrames per a un sol instrument (per exemple piano) i acords.

La paraula “polifonia” en música fa referència al fet de tenir més d’una veu en un moment determinat dins d’una peça musical. La paraula “polifonia” al LilyPond es refereix al fet de tenir més d’una veu al mateix pentagrama.

3.2.1 Explicació de les expressions musicals

Als fitxers d’entrada del LilyPond, la música es representa mitjançant expressions musicals. Una sola nota és una expressió musical:

a'4

En tancar un grup de notes dins de claus creem una expressió musical composta. Aquí hem creat una expressió musical composta amb dues notes:

\relative { a'4 g4 }

Si col·loquem un grup d’expressions musicals (per exemple: notes) dins de claus, això significa que es troben en seqüència (és a dir, cada una segueix a l’anterior). El resultat és una altra expressió musical:

\relative { { a'4 g } f4 g }

Analogia: expressions matemàtiques

Aquest mecanisme és semblant a les fórmules matemàtiques: una fórmula gran es construeix combinant fórmules petites. Aquestes fórmules es diuen expressions, i la seva definició és recursiva de tal manera que es poden construir expressions d’una mida i complexitat arbitràries. Per exemple:

1

1 + 2

(1 + 2) * 3

((1 + 2) * 3) / (4 * 5)

Això és una seqüència d’expressions on cada expressió es troba continguda dins de la següent, més gran. Les expressions més simples són números, i les majors es fan combinant expressions mitjançant operadors (coma ara +, * i /) i parèntesis. De la mateixa manera es pot niuar a una profunditat arbitrària, el que es fa necessari per a músiques complexes com ara les partitures polifòniques.

Expressions musicals simultànies: diversos pentagrames

Glossari musical: polyphony.

Aquesta tècnica és molt útil per a la música polifònica. Per introduir música amb més veus o amb més pentagrames, el que fem és combinar diverses expressions en paral·lel. Per indicar que dues veus s’han d’interpretar al mateix temps, senzillament introduïu una combinació simultània d’expressions musicals. Una expressió musical ‘simultània’ es forma tancant les expressions dins de << y >>. A l’exemple que segueix, tres seqüències (cadascuna de les quals conté dues notes diferents) es combinen de forma simultània:

<<
  \relative { a'2 g }
  \relative { f'2 e }
  \relative { d'2 b }
>>

Tingueu en compte que hem sagnat cada nivell jeràrquic de l’entrada amb un marge diferent. Al LilyPond no li importa quant (o que poc) espai hi hagi al començament d’una línia però l’establiment de marges diferents dins del codi del LilyPond, d’aquesta forma, el fa molt més fàcil de llegir per a nosaltres els éssers humans.

Expressions musicals simultànies: un sol pentagrama

Per determinar el nombre de pentagrames a una peça, el LilyPond examina el començament de la primera expressió. Si hi ha una sola nota, hi ha un sol pentagrama; si hi ha una expressió simultània, hi ha més d’un pentagrama. El següent exemple presenta una expressió complexa, però com comença amb una sola nota, es disposa sobre un sols pentagrama.

\relative {
  c''2 <<c e>> |
  << { e2 f } { c2 <<b d>> } >> |
}

3.2.2 Diversos pentagrames

Com ja hem vist a Explicació de les expressions musicals, els fitxers d’entrada per al LilyPond es construeixen a base d’expressions musicals. Si la partitura comença amb expressions musicals simultànies, el LilyPond crea diversos pentagrames. És més fàcil, no obstant, veure el que passa si creem cada u dels pentagrames de forma explícita.

Per imprimir més d’un pentagrama, cada fragment de música que constitueix un pentagrama es marca escrivint \new Staff abans d’ell. Aquests elements Staff es combinen després en paral·lel amb << y >>:

<<
  \new Staff { \clef "treble" c''4 }
  \new Staff { \clef "bass" c4 }
>>

L’ordre \new inaugura un ‘context de notació’. Un context de notació és un entorn dins del què s’interpreten els esdeveniments musicals (com les notes o les ordres \clef). Per peces senzilles, els contextos d’aquest tipus es creen automàticament. Per a peces més complicades, és millor marcar els contextos de forma explícita.

Hi ha diverses classes de contextos. Score, Staff i Voice gestionen la notació melòdica, mentre que Lyrics s’ocupa dels textos cantats i ChordNames imprimeix els noms dels acords.

En termes de sintaxi, l’anteposició de \new a una expressió musical crea una expressió musical major. És semblant al signe menys de les matemàtiques. La fórmula (4+5) és una expressió, per tant -(4+5) és una expressió més àmplia.

Les indicacions de compàs escrites a un pentagrama afecten la resta d’ells, de forma predeterminada. En canvi, l’armadura de la tonalitat d’un pentagrama no afecta als altres pentagrames. Aquest comportament predeterminat diferent és a causa de què les partitures amb instruments transpositors són més comunes que les partitures polirítmiques.

<<
  \new Staff { \clef "treble" \key d \major \time 3/4 c''4 }
  \new Staff { \clef "bass" c4 }
>>

3.2.3 Grups de pentagrames

Glossari musical: brace, staff, system.

La música per a piano es composa tipogràficament en forma de dos pentagrames units mitjançant una clau. L’aspecte imprès d’aquest sistema de pentagrames se sembla a l’exemple polifònic que apareix a Diversos pentagrames, però en aquest cas l’expressió completa es col·loca dins d’un PianoStaff:

\new PianoStaff <<
  \new Staff …
  \new Staff …
>>

Heus aquí un petit exemple:

\new PianoStaff <<
  \new Staff \relative { \time 2/4 c''4 e | g g, | }
  \new Staff \relative { \clef "bass" c4 c' | e c | }
>>

Altres grups de pentagrames es declaren mitjançant \new GrandStaff, que és apropiat per a partitures orquestrals, i \new ChoirStaff, que és apropiat per a partitures vocals. Cadascú d’aquests grups de pautes forma un tipus de context diferent, que produeix la clau a l’esquerra i que també controla l’abast de les línies divisòries.

Vegeu també

Referència de la notació: Teclats i altres instruments de pentagrames múltiples, Visualització dels pentagrames.

3.2.4 Combinar notes per formar acords

Glossari musical: chord.

Hem vist amb anterioritat com es poden combinar les notes formant acordes que indiquen que són simultànies, tancant-les entre dobles angles. La forma normal d’indicar un acord, però, és tancar les notes entre angles senzills. Observeu que totes les notes d’un acord han de tenir la mateixa duració, i que la duració s’escriu després de l’angle de tancament.

\relative { r4 <c'' e g> <c f a>2 }

Hem de pensar que els acords són quelcom gairebé equivalent a les notes senzilles: gairebé tot el es pot adjuntar a una nota es pot adjuntar també a un acord, i tot ha d’anar per fora dels angles. Per exemple, podeu combinar marques com ara barres i lligadures, amb acords. Tan sols heu de recordar que s’escriuen per fora dels angles.

\relative {
  r4 <c'' e g>~ <c f a>2 |
  <c e g>8[ <c f a> <c e g> <c f a>]
    <c e g>8\>[ <c f a> <c f a> <c e g>]\! |
  r4 <c e g>8.\p <c f a>16( <c e g>4-. <c f a>) |
}

Vegeu també

Referència de la notació: Notes a un acord.

3.2.5 Polifonia a un sol pentagrama

La música polifònica al LilyPond, tot i que no és difícil, utilitza conceptes que encara no hem tractat, per la qual cosa no les presentarem en aquest moment. En comptes d’això, les seccions següents presenten aquests conceptes i els expliquen en profunditat.

Vegeu també

Manual d’aprenentatge: Les veus contenen música.

Referència de la notació: Notes simultànies.

3.3 Cançons

En aquesta secció presentem com elaborar música vocal i fulls senzilles de cançó.

3.3.1 Elaborar cançons senzilles

Glossari musical: lyrics.

Presentem a continuació l’inici de la melodia d’una cançó infantil, “Girls and boys come out to play”:

\relative {
  \key g \major
  \time 6/8
  d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4
}

Es pot assignar la lletra a aquestes notes combinant ambdues amb la paraula clau \addlyrics. La lletra s’escriu separant cada síl·laba mitjançant un espai.

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 6/8
    d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4
  }
  \addlyrics {
    Girls and boys come | out to play,
  }
>>

Observeu els angles dobles <<…>> al voltant del fragment sencer per expressar que la música i la lletra han de succeir al mateix temps.

3.3.2 Alineació de la lletra a una melodia

Glossari musical: melisma, extender line.

La següent línia de la cançó infantil és The moon doth shine as bright as day. A continuació l’ampliarem:

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 6/8
    d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4 g8 |
    a4 b8 c b a | d4 b8 g4. |
  }
  \addlyrics {
    Girls and boys come | out to play,
    The | moon doth shine as | bright as day; |
  }
>>

Si compilem el codi de l’exemple anterior, veurem alguns missatges d’advertiment sobre la consola:

song.ly:12:29: warning: la comprovació de compàs ha fallat a: 5/8
    The | moon doth shine as
                             | bright as day; |
song.ly:12:46: warning: la comprovació de compàs ha fallat a: 3/8
    The | moon doth shine as | bright as day;
                                              |

Aquest és un bon exemple de la utilitat de les comprovacions de compàs. Ara bé, si mirem la música, podem observar que la lletra addicional no s’alinea correctament amb les notes. La paraula ‘shine’ s’ha de cantar sobre dues notes, no una. Això es coneix com melisma, una síl·laba única que es canta sobre més d’una nota. Existeixen diverses formes de fer que una síl·laba recaigui sobre diverses notes, sent la més senzilla escriure una lligadura d’expressió sobre elles (vegeu Lligadures d’unió i d’expressió):

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 6/8
    d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4 g8 |
    a4 b8 c( b) a | d4 b8 g4. |
  }
  \addlyrics {
    Girls and boys come | out to play,
    The | moon doth shine as | bright as day; |
  }
>>

Ara la lletra s’alinea correctament amb les notes, però el barrat automàtic de les notes que corresponen a shine as no sembla correcte. Podem remeiar-lo inserint instruccions de barrat manual per sobreescriure el barrat automàtic; per veure més detalls consulteu Barres automàtiques i manuals.

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 6/8
    d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4 g8 |
    a4 b8 c([ b]) a | d4 b8 g4. |
  }
  \addlyrics {
    Girls and boys come | out to play,
    The | moon doth shine as | bright as day; |
  }
>>

Com alternativa a la utilització de lligadures d’expressió, els melismes es poden indicar solament a la lletra utilitzant un guió baix, _, per a cada nota que volem incloure dins del melisma:

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 6/8
    d''4 b8 c4 a8 | d4 b8 g4 g8 |
    a4 b8 c[ b] a | d4 b8 g4. |
  }
  \addlyrics {
    Girls and boys come | out to play,
    The | moon doth shine _ as | bright as day; |
  }
>>

Si una síl·laba s’estén sobre diverses notes o una sola nota molt llarga, normalment es traça una línia extensora des de la síl·laba que s’estén i per sota de totes les notes que corresponen a aquesta síl·laba. S’escriu com dos guions baixos __. Heus aquí un exemple extret dels primers tres compassos del Lament de Dido, de Dido i Enees de Purcell:

<<
  \relative {
    \key g \minor
    \time 3/2
    g'2 a bes | bes2( a) b2 |
    c4.( bes8 a4. g8 fis4.) g8 | fis1
  }
  \addlyrics {
    When I am | laid,
    am | laid __ in | earth,
  }
>>

Fins al moment, cap dels exemples implicaven paraules que tinguessin més d’una síl·laba. Aquestes paraules es reparteixen en general a raó d’una nota per cada síl·laba, amb guions curts entre les síl·labes. Aquests guions separadors es teclegen com dos guions, amb el resultat d’un guió curt centrat entre les síl·labes. Presentem a continuació un exemple que demostra això i tot el que hem après fins aquest moment sobre l’alineació de la lletra a les notes.

<<
  \relative {
    \key g \major
    \time 3/4
    \partial 4
    d'4 | g4 g a8( b) | g4 g b8( c) |
    d4 d e | c2
  }
  \addlyrics {
    A -- | way in a __ | man -- ger,
    no __ | crib for a | bed, __
  }
>>

Alguns textos (especialment els que estan en italià o català) requereixen el contrari: col·locar més d’una síl·laba a una única nota. Això s’aconsegueix enllaçant les síl·labes entre sí mitjançant un guió baix simple _ (sense cap espai), o bé envoltant-les entre claus. Aquí apareix un exemple procedent del Barber de Sevilla de Rossini, on la síl·laba al es canta sobre la mateixa nota que la síl·laba go de la paraula ‘Largo’ a l’ària de Fígaro Largo al factotum:

<<
  \relative {
    \clef "bass"
    \key c \major
    \time 6/8
    c'4.~ 8 d b | c8([ d]) b c d b | c8
  }
  \addlyrics {
    Lar -- go_al fac -- | to -- tum del -- la cit -- | tà
  }
>>

Vegeu també

Referència de la notació: Música vocal.

3.3.3 Lletra en diversos pentagrames

La solució senzilla que utilitza \addlyrics es pot usar per posar lletra a més d’un pentagrama. Aquí apareix un exemple tret del Judas Macabeu de Haendel:

<<
  \relative {
    \key f \major
    \time 6/8
    \partial 8
    c''8 | c8([ bes]) a a([ g]) f | f'4. b, | c4.~ 4
  }
  \addlyrics {
    Let | flee -- cy flocks the | hills a -- | dorn, __
  }
  \relative {
    \key f \major
    \time 6/8
    \partial 8
    r8 | r4. r4 c'8 | a'8([ g]) f f([ e]) d | e8([ d]) c bes'4
  }
  \addlyrics {
    Let | flee -- cy flocks the | hills a -- dorn,
  }
>>

Qualsevol partitura d’una complexitat més gran que la d’aquest senzill exemple es fa millor separant la lletra de l’estructura de pentagrames mitjançant variables (expressions amb nom). Les variables es tracten a Organitzar les peces mitjançant variables.

Vegeu també

Referència de la notació: Música vocal.

3.4 Retocs finals

Aquest és l’últim apartat del tutorial; mostra la forma de donar els retocs finals a peces senzilles, i ofereix una introducció a la resta del manual.

3.4.1 Organitzar les peces mitjançant variables

Quan els elements que hem discutit anteriorment es combinen per produir fitxers més grans, les expressions musicals es fan enormes. A la música polifònica amb molts pentagrames, els fitxers d’entrada poden tornar-se molt propensos a la confusió, Podem reduir aquesta confusió utilitzant les variables.

Amb les variables (també conegudes com identificadors o macros), podem trossejar les expressions musicals complexes. Una variable s’assigna de la manera següent:

musicaAmbNom = { … }

El contingut de l’expressió musical musicaAmbNom es pot usar posteriorment col·locant una barra invertida davant del nom (\musicaAmbNom, igual que una ordre normal del LilyPond).

violin = \new Staff {
  \relative {
    a'4 b c b
  }
}

cello = \new Staff {
  \relative {
    \clef "bass"
    e2 d
  }
}

{
  <<
    \violin
    \cello
  >>
}

El nom d’una variable ha de consistir enterament de caràcters alfabètics, és a dir sense números, guions, ni guions baixos.

Les variables s’han de definir abans de l’expressió musical principal, però es poden usar tantes vegades com es vulgui, en qualsevol lloc, un cop que han estat definides. Fins i tot es poden usar dins de la definició d’una altra variable, proporcionant una via per escurçar el codi si una secció musical es repeteix moltes vegades.

tresilloA = \tuplet 3/2 { c,8 e g }
compasA = { \tresilloA \tresilloA \tresilloA \tresilloA }

\relative c'' {
 \compasA \compasA
}

Les variables es poden usar per a molts altres tipus d’objectes dins del codi d’entrada. Per exemple,

ancho = 4.5\cm
nombre = "Wendy"
papelAcinco = \paper { paperheight = 21.0 \cm }

Depenent del seu contingut, la variable es pot usar en diferents llocs. El següent exemple utilitza les variables anteriors:

\paper {
  \papelAcinc
  line-width = \ample
}

{
  c4^\nom
}

3.4.2 Afegir títols

La informació sobre el títol, autor, número d’Opus i altres elements similars s’escriuen al bloc \header. Aquest bloc es troba fora de l’expressió musical principal: el bloc \header normalment s’ubica per sota del número de versió.

\version "2.24.0"

\header {
  title = "Sinfonia"
  composer = "Jo"
  opus = "Op. 9"
}

{
  … música …
}

Quan es processa el fitxer, el títol i l’autor s’imprimeixen a sobre de la música. Podeu obtenir més informació sobre els títols a Creació de títols encapçalaments i peus de pàgina.

3.4.3 Noms de nota absoluts

Fins al moment sempre hem utilitzat \relative per definir les altures. Aquesta és normalment la forma més ràpida d’escriure la major part de la música. Sense \relative, les altures s’interpreten en mode absolut.

En aquest mode, el LilyPond tractarà totes les altures com valors absoluts. Una c' significarà sempre un Do central, una b significarà sempre la nota immediatament per sota del Do central i una g, significarà sempre la nota que es col·loca a la primera línia del pentagrama en clau de Fa.

{
  \clef "bass"
  c'4 b g, g, |
  g,4 f, f c' |
}

Heus aquí una escala que abasta quatre octaves:

{
  \clef "bass"
  c,4 d, e, f, |
  g,4 a, b, c |
  d4 e f g |
  a4 b c' d' |
  \clef "treble"
  e'4 f' g' a' |
  b'4 c'' d'' e'' |
  f''4 g'' a'' b'' |
  c'''1 |
}

Com podeu veure, escriure una melodia en clau de Sol implica escriure una gran quantitat d’apòstrofs ‘’’ . Considerem aquest fragment de Mozart:

{
  \key a \major
  \time 6/8
  cis''8. d''16 cis''8 e''4 e''8 |
  b'8. cis''16 b'8 d''4 d''8 |
}

Tots aquests apòstrofs fan gairebé illegible el codi d’entrada i serà origen de nombrosos errors. Amb \relative, l’exemple anterior és molt més fàcil de llegir:

\relative {
  \key a \major
  \time 6/8
  cis''8. d16 cis8 e4 e8 |
  b8. cis16 b8 d4 d8 |
}

Si feu un error amb una marca d’octava (' o ,) mentre treballeu al mode \relative, serà molt obvi (moltes notes estaran a l’octava equivocada). Mentre treballeu en mode absolut, una sola fallada no serà tan visible, i tampoc no serà tan fàcil de localitzar.

El mode absolut és útil però per escriure música que contingui intervals grans, i serà extremadament útil per fer fitxers del LilyPond generats per ordinador. Quan es copien i peguen fragments melòdics, el mode absolut preserva l’octava del material original.

A vegades la música es disposa en formes més complexes. Si esteu usant \relative dins de \relative, les seccions relatives externa i interna són independents:

\relative { c'4 \relative { f'' g } c }

Si esteu usant música absoluta dins d’un bloc de música relativa, tindreu que marcar la música absoluta explícitament amb la instrucció \absolute per evitar que s’incorpori a la música relativa:

\relative { c'4 \absolute { f'' g'' } c }

3.4.4 Més enllà del tutorial

Després d’acabar el tutorial, potser hauríeu de provar a escriure una o dues peces. Comenceu amb una de les plantilles que apareixen a Plantilles i afegiu algunes notes. Si necessiteu un tipus de notació que no ha estat tractat en aquest tutorial, doneu una ullada a la Referència de Notació, començant per Notació musical. Si voleu escriure música per a un conjunt instrumental que no estigui cobert per cap plantilla, consulteu Extensió de les plantilles.

Un cop que heu escrit algunes peces curtes, llegiu la resta del Manual d’aprenentatge (capítols 3 al 5). Per suposat no passa res per llegir-lo ara mateix! La resta del Manual d’Aprenentatge, però, dóna per suposat que teniu familiaritat amb l’entrada del LilyPond. Podeu saltar-vos aquests capítols ara i tornar a ells quan hagueu adquirit més experiència.

En aquest tutorial i a la resta del Manual d’Aprenentatge, hi ha un apartat Vegeu també al final de cada una de les seccions, que conté referències creuades a altres seccions: no seguiu aquestes referències durant la primera lectura: quan hagueu llegit el Manual d’Aprenentatge complet, potser desitgeu rellegir certes seccions i seguir les referències creuades per obtenir més informació.

Si no ho heu fet ja, us preguem que llegiu Panoràmica dels manuals. Hi ha una gran quantitat d’informació sobre el LilyPond, de manera que els nouvinguts amb freqüència no saben exactament on han de buscar l’ajuda. Si dediqueu cinc minuts a llegir curosament aquesta secció us estalviareu hores de frustració buscant al lloc equivocat!

4. Conceptes fonamentals

Heu pogut veure al tutorial com produir música impresa amb bellesa a partir d’un simple fitxer de text. Aquesta secció presenta els conceptes i tècniques que es requereixen per produir partitures igualment belles però més complexes.

4.1 Com funcionen els fitxers d’entrada del LilyPond

El format d’entrada del LilyPond és força lliure en la seva forma i concedeix els usuaris amb experiència molta flexibilitat per estructurar els seus fitxers de la forma desitjada. Nogensmenys, tota aquesta flexibilitat pot fer que les coses es tornin confuses per als nous usuaris. Aquesta secció us explicarà part d’aquesta estructura, però pot obviar certs detalls per simplificar. Per veure una descripció més completa del format d’entrada, consulteu Estructura del fitxer.

4.1.1 Introducció a l’estructura dels fitxers del LilyPond

Un exemple bàsic de fitxer d’entrada del LilyPond és el següent:

\version "2.24.0"

\header { }

\score {
   … expressió musical composta …   % tota la música va aquí
  \layout { }
  \midi { }
}

Hi ha moltes variacions d’aquest esquema bàsic, però l’exemple constitueix un punt de partida útil.

Fins al moment, cap dels exemples que heu pogut veure utilitza la instrucció \score{}. Això és així perquè el LilyPond afegeix automàticament les ordres addicionals que es requereixen quan li proporcionem una entrada senzilla. El LilyPond tracta una entrada com aquesta:

\relative {
  c''4 a d c
}

com una abreviatura d’aquesta altra:

\book {
  \score {
    \new Staff {
      \new Voice {
        \relative {
          c''4 a b c
        }
      }
    }
    \layout { }
  }
}

En altres paraules, si l’entrada consta d’una única expressió musical, el LilyPond interpreta el fitxers com si l’expressió musical estigués rodejada per un embolcall fet per les instruccions que acabem de veure.

v

¡Advertiment! Molts dels exemples que apareixen a la documentació del LilyPond ometen les instruccions \new Staff i \new Voice, deixant que es creïn de forma implícita. Això funciona bé per a exemples senzills, però per a exemples més complicats, especialment quan s’usen instruccions addicionals, la creació implícita dels contextos poden donar lloc a resultats inesperats, fins i tot en ocasions crear pentagrames no desitjats. La forma de crear contextos de forma explícita s’explica a Contextos i gravadors.

En tot cas, per ara anem a tornar al primer exemple per examinar l’ordre \score, deixant les altres en la seva forma predeterminada.

Un bloc \score sempre ha de contenir una expressió musical única, que ha d’aparèixer immediatament després de la instrucció \score. Recordeu que una expressió musical pot ser qualsevol cosa, des d’una sola nota fina una enorme expressió composta com ara

{
  \new StaffGroup <<
     … inseriu aquí la partitura completa d'una òpera
  de Wagner … 
  >>
}

A causa que tot es troba dins de { … }, compta com una expressió musical.

Com hem vist anteriorment, el bloc \score pot contenir altres coses, com ara

\score {
  { c'4 a b c' }
  \header { }
  \layout { }
  \midi { }
}

Observeu que aquestes tres instruccions (\header, \layout i \midi) són especials: a diferència de la resta de les instruccions que comencen amb una barra invertida (\), no són expressions musicals i no formen part de cap expressió musical. Per tant, es poden posar dins d’un bloc \score o a fora d’ell. De fet, aquestes instruccions se situen en general fora del bloc \score (per exemple, \header se sol col·locar abans de la instrucció \score, com mostra l’exemple que apareix al principi de la secció.)

Dues instruccions més que no hem vist són \layout { } i \midi { }. Si apareixen tal i com es mostren aquí, fan que el LilyPond produeixi una sortida impresa i una sortida MIDI, respectivament. Es descriuen amb tot detall al manual de Referència de la notació, a Disposició de la partitura i a Creació de sortida MIDI.

Podem escriure diversos blocs \score. Cada un d’ells rebrà el mateix tractament que una partitura independent, però es combinaran tots junts a un fitxer de sortida únic. No fa falta cap instrucció \book, es crearà un implícitament. No obstant, si voleu fitxers de sortida separats a partir d’un únic fitxer ‘.ly’, aleshores cal utilitzar l’ordre \book per separar les diferents seccions: cada bloc \book produeix un fitxer de sortida diferent.

En resum:

Cada bloc \book crea un fitxer de sortida diferent (per exemple, un fitxer PDF). Si no hem escrit un de forma explícita, el LilyPond envolta tot el nostre codi d’entrada dins d’un bloc \book de forma implícita.

Cada bloc \score és un tros de música separat dins d’un bloc \book.

Cada bloc \layout afecta el bloc \score o \book dins del qual apareix (és a dir, un bloc \layout dins d’un bloc \score) afecta solament a aquest bloc \score, però un bloc \layout fora d’un bloc \score (que per això està dins d’un bloc \book, ja sigui explícit o implícitament) afecta als blocs \score que estan dins d’aquest \book.

Per veure més detalls, consulteu Diverses partitures a un llibre.

Una altra magnifica drecera és la possibilitat de definir variables com es mostra a Organitzar les peces mitjançant variables. Totes les plantilles fan servir el següent:

melodia = \relative {
  c'4 a b c
}

\score {
  \melodia
}

Quan el LilyPond examina aquest fitxer, agafa el valor de melodia (tot el que hi ha després del signe igual) i l’insereix a tot arreu que veu \melodia. No es requereix una cura especial amb el nom (pot ser melodia, global, CompasArmadura, madretadelpiano o fulanet o qualsevol altre). Recordeu que pot ser gairebé qualsevol nom que se us acudeixi, sempre i quan contingui sols caràcters alfabètics i sigui diferent a qualsevol dels noms d’instrucció del LilyPond. Per veure més detalls, consulteu Estalvi de tecleig mitjançant variables i funcions. Les limitacions exactes que afecten els noms de variable es detallen a Estructura del fitxer.

Vegeu també

Per veure una definició completa del format del codi d’entrada, consulteu Estructura del fitxer.

4.1.2 La partitura és una (única) expressió musical composta

En la secció anterior, Introducció a l’estructura dels fitxers del LilyPond, hem pogut veure l’organització general dels fitxers d’entrada del LilyPond. Però sembla que ens hem salta la part més important: com esbrinem què escriure després de \score?

No ens hem salta res de res. El gran misteri és, senzillament, que no hi ha cap misteri. La línia següent ho explica tot:

Un bloc \score ha de començar amb una expressió musical composta.

Per comprendre el que s’entén per expressió musical i expressió musical composta, potser trobeu útil fer un repàs al tutorial, Explicació de les expressions musicals. En aquesta secció vam veure com elaborar grans expressions musicals a partir de petites peces (començàvem amb notes, després acords, etc.). Ara partirem d’una gran expressió musical i recorrerem el camí invers cap avall. Per simplicitat, farem sols un cantant i un piano. No necessitem un StaffGroup (que simplement agrupa un cert nombre de pautes amb una clau a l’esquerra) per a aquest conjunt, i aleshores el retirem. Tot i així, sí necessitem pentagrames per a un cantant i un piano.

\score {
  <<
    \new Staff = "cantant" <<
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
    >>
  >>
  \layout { }
}

Aquí hem assignat noms als pentagrames: “cantant” i “piano”. Això no és essencial en aquest moment, però és un hàbit que resulta útil cultivar de manera que podem saber d’una ullada per a què és cada pentagrama.

Recordeu que utilitzem << … >> en comptes de … } per presentar la música simultània. Això fa que les parts vocals i del piano apareguin una sobre l’altra a la partitura. La construcció << … >> no seria necessària per al pentagrama del cantant a l’exemple de dalt si conté solament una expressió musical seqüencial, però es necessitarien els << … >> en comptes de les claus si la música d’aquest pentagrama anés a contenir dues o més expressions simultànies, per exemple dues veus simultànies, o una veu amb lletra. Tindrem una veu amb lletra, per la qual cosa es requereixen els angles dobles. Després afegirem quelcom de música real; per ara limitem-nos a posar unes quantes notes i text de farciment. Si heu oblidat com afegir la lletra, podeu rellegir la secció \addlyrics de Elaborar cançons senzilles.

\score {
  <<
    \new Staff = "singer" <<
      \new Voice = "vocal" { c'1 }
      \addlyrics { And }
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
      \new Staff = "upper" { c'1 }
      \new Staff = "lower" { c'1 }
    >>
  >>
  \layout { }
}

Ara tenim molts més detalls. Tenim la pauta del cantant: conté una Voice o veu (al LilyPond, aquest terme fa referència a un conjunt de notes, no necessàriament notes vocals – per exemple, un violí generalment toca una veu –) i el text de la cançó. També tenim una pauta de piano: conté un pentagrama superior (mà dreta) i un pentagrama inferior (mà esquerra), tot i que el pentagrama inferior encara no té la clau de Fa.

En aquest moment podríem començar a ficar les notes. Dins dels claus que segueixen a \new Voice = "vocal", podríem començar escrivint

\relative {
  r4 d''8\noBeam g, c4 r
}

Però si ho féssim, la secció \score es faria força llarga i seria més difícil comprendre el que passa. En comptes d’això utilitzarem identificadors o variables. Recordareu que les vam veure per primer cop a la secció anterior.

Per assegurar-nos que el contingut de la variable text s’interpreta com a lletra, el precedim amb \lyricmode. Igual que \addlyrics, això activa el mode d’entrada de lletra. Sense això, el LilyPond intentaria interpretar el contingut com a notes, cosa que generaria errors (Hi ha d’altres modes, vegeu Modes d'entrada).

Així doncs, tot escrivint algunes notes, i una clau de Fa per a la mà esquerra, ara tenim un fragment musical de debò:

melody = \relative { r4 d''8\noBeam g, c4 r }
text   = \lyricmode { And God said, }
upper  = \relative { <g' d g,>2~ <g d g,> }
lower  = \relative { b,2 e }

\score {
  <<
    \new Staff = "singer" <<
      \new Voice = "vocal" { \melody }
      \addlyrics { \text }
    >>
    \new PianoStaff = "piano" <<
      \new Staff = "upper" { \upper }
      \new Staff = "lower" {
        \clef "bass"
        \lower
      }
    >>
  >>
  \layout { }
}

Quan escriviu una secció \score o quan l’esteu llegint, feu-lo a poc a poc i amb cura. Comenceu pel nivell exterior i després treballeu sobre cadascú dels nivells interiors. També és d’una gran ajuda ser molt estricte amb els marges (assegureu-vos que al seu editor de text cada element del mateix nivell comença a la mateixa posició horitzontal).

Vegeu també

Referència de la notació: Estructura d'una partitura.

4.1.3 Niuat d’expressions musicals

No és essencial declarar tots els pentagrames al començament; es poden crear temporalment en qualsevol moment. Això és d’especial utilitat per crear seccions d’ossia (vegeu ossia). A continuació presentem un exemple senzill que mostra com introduir temporalment un pentagrama nou mentre dura un fragment de tres notes:

\new Staff {
  \relative {
    r4 g'8 g c4 c8 d |
    e4 r8
    <<
      { f8 c c }
      \new Staff {
        f8 f c
      }
    >>
    r4 |
  }
}

Noteu que la mida de la clau és igual a la que s’imprimeix en un canvi de clau (lleugerament més petita que la clau al principi d’una línia). Això és normal per a qualsevol clau que s’imprimeixi a la meitat d’una línia.

La secció ossia es pot col·locar a sobre del pentagrama de la manera següent:

\new Staff = "main" {
  \relative {
    r4 g'8 g c4 c8 d |
    e4 r8
    <<
      { f8 c c }
      \new Staff \with {
        alignAboveContext = "main"
      } { f8 f c }
    >>
    r4 |
  }
}

Aquest exemple utilitza \with, que s’explica en tot detall més endavant. És un mitjà per modificar el comportament predeterminat d’un sol pentagrama. En aquest exemple, diu que el pentagrama nou s’ha de col·locar per sobre del pentagrama anomenat “main” en comptes de la posició predeterminada que seria per sota.

Vegeu també

Els fragments d’ossia s’escriuen sovint sense clau i sense indicació de compàs, i generalment amb una lletra més petita. Per fer això caldrien més ordres que encara no s’han vist. Vegeu Mida dels objectes i Pentagrames d'Ossia.

4.1.4 Quant a la impossibilitat de niuar claus i lligadures

A l’escriptura del fitxer d’entrada del LilyPond hem pogut veure alguns tipus de parèntesis, claus i claudàtors de diversos tipus. Obeeixen a diverses regles que el principi poden semblar confuses. Abans d’explicar aquestes regles, fem un repàs a les diverses classes de parèntesis, claus i claudàtors.

A les anteriors hem d’afegir d’altres construccions que generen línies entre o a través de les notes: les lligadures d’unió (marcades amb un accent corb, ~), els grups especials que s’escriuen amb \tuplet x/y { … }, i les notes d’adorn, que s’escriuen amb \grace { … }.

Fora del LilyPond, l’ús convencional dels parèntesis i d’altres claus requereix que els diversos tipus es trobin niuats correctament, com a: << [ { ( … ) } ] >>, de manera que els parèntesis que es tanquen han de trobar-se a l’ordre exactament oposat als dels parèntesis que s’obren. Això és un requisit per als tres tipus de parèntesis que es descriuen mitjançant la paraula ‘Tanca’ a la taula anterior: s’han de niuar correctament. Tanmateix, la resta de claus i claudàtors, que estan descrits per la paraula ‘Marca’ a la mateixa taula anterior, no han de niuar-se estrictament per cap raó amb cap dels altres parèntesis. De fet, aquests parèntesis no són parèntesis en el sentit que tanquen quelcom: simplement són marcadors que indiquen on comença o finalitza quelcom.

Així doncs, per exemple, una lligadura de fraseig pot començar abans d’una barra inserida manualment, i acabar abans que acabi la barra (una cosa que potser no sigui molt musical, però és possible):

\relative { g'8\( a b[ c b\) a] g4 }

En general, els diversos tipus de parèntesis, i els que es fan servir per grups especials, lligadures d’unió i notes d’adorn, es poden barrejar amb total llibertat. Aquest exemple mostra una barra que s’estén cap a l’interior d’un grup de valoració especial (línia 1), una lligadura d’expressió que es perllonga cap a l’interior d’un grup excedent, una lligadura d’unió que travessa dos grups especials, i una lligadura de fraseig que surt de l’interior d’un grup excedent (línies 3 i 4).

\relative {
  r16[ g' \tuplet 3/2 { r16 e'8] }
  g,16( a \tuplet 3/2 { b16 d) e }
  g,8[( a \tuplet 3/2 { b8 d) e~] } |
  \tuplet 5/4 { e32\( a, b d e } a4.\)
}

4.2 Les veus contenen música

Igual que els cantants, al LilyPond li calen veus per cantar. En realitat, la música per a qualsevol instrument d’una partitura està sempre continguda dins d’una veu –el concepte del LilyPond més fonamental de tots–.

4.2.1 Sento veus

De les capes més fondes d’una partitura del LilyPond, les més baixes i més fonamental reben el nom de ‘Voice contexts’ («contextos de veu») o, abreujadament, ‘Voices’ («veus»). Les veus s’anomenen a vegades ‘layers’ («capes») a d’altres programes d’edició de partitures.

De fet, una capa o context de veu és l’única que pot contenir música. Si un context de veu no es declara explícitament, es crea un de forma automàtica, com vam veure al principi d’aquest capítol. Certs instruments com l’oboè sols poden tocar una nota cada cop. La música escrita per a aquests instruments sols requereix una veu. Els instruments que poden tocar més d’una nota a la vegada, com el piano, amb freqüència necessitaran diverses veus per codificar les diverses notes i ritmes concurrents que són capaces de tocar.

Una sola veu pot contenir moltes notes dins d’un acord, per suposat; aleshores, quan, exactament, es necessiten diverses veus? En primer lloc observeu aquest exemple de quatre acords:

\relative {
  \key g \major
  <d' g>4 <d fis> <d a'> <d g>
}

Això es pot expressar utilitzant sols símbols d’acord amb angles simples, < … >, i per això tan sols es necessita una veu. Però suposeu que el Fa sostingut fos realment una corxera seguida d’un Sol corxera, una nota de pas que condueix al La. Ara tenim duen notes que comencen el mateix moment però tenen diferents duracions: la negra Re, i la corxera Fa sostingut. Com es codifica això? No es poden escriure amb un acord perquè totes les notes d’un acord han de tenir la mateixa duració. I no es poden escriure com dues notes en seqüència perquè han de començar al mateix moment. Aquí és on necessiten dues veus.

Vegem com es fa això dins de la sintaxi d’entrada del LilyPond.

La forma més fàcil d’introduir fragments amb més d’una veu a un sol pentagrama és escriure cada veu com una seqüència (amb { … }), i combinar-les simultàniament amb angles dobles, << … >>. Els fragments també s’han de separar mitjançant una doble barra invertida, \\, per situar-los a veus separades. Sense això, les notes anirien a una sola veu, el que normalment produeix errors. Aquesta tècnica s’adapta especialment bé a peces de música que són majorment homofòniques però ocasionalment tenen seccions curtes de polifonia.

Heus ací com dividim els acords anteriors en dues veus i afegim la nota de pas i la lligadura:

\key g \major
%    Veu "1"                 Veu "2"
<< { g4 fis8( g) a4 g } \\ { d4 d d d }  >>

Observe com les pliques de la segona veu ara es dirigeixen cap avall.

A continuació vegem un altre exemple senzill:

\key d \minor
%    Veu "1"               Veu "2"
<< { r4 g g4. a8 }    \\ { d,2 d4 g }       >> |
<< { bes4 bes c bes } \\ { g4 g g8( a) g4 } >> |
<< { a2. r4 }         \\ { fis2. s4 }       >> |

No és necessari usar una construcció << \\ >> diferent per a cada compàs. Per a música que tingui unes poques notes a cada compàs, aquesta disposició podria facilitar la llegibilitat del codi, però si hi ha moltes notes a cada compàs podria ser millor dividir-lo en dues veus separades de la següent manera:

\key d \minor
<< {
  % Veu "1"
  r4 g g4. a8 |
  bes4 bes c bes |
  a2. r4 |
} \\ {
  % Veu "2"
  d,2 d4 g |
  g4 g g8( a) g4 |
  fis2. s4 |
} >>

Aquest exemple té sols dues veus, però la mateixa construcció es pot usar per codificar tres o més veus mitjançant l’addició de més separadors de barra invertida.

Els contextos de veu porten els noms de "1", "2", etc. Els primers contextos estableixen les veus externes, la veu aguda del context "1" i la veu greu del context "2". Les veus interiors van als contextos "3" i "4". A cada un d’aquests contextos, la direcció vertical de les lligadures, pliques, matisos dinàmics, etc., s’ajusta de forma correcta.

\new Staff \relative {
  % Veu principal
  c'16 d e f
  %    Veu "1"       Veu "2"                 Veu "3"
  << { g4 f e } \\ { r8 e4 d c8~ } >> |
  << { d2 e }   \\ { c8 b16 a b8 g~ 2 } \\ { s4 b c2 } >> |
}